Què és l'estraperlo?

Es coneix la dècada dels ’40 com ‘els anys de la fam’ o ‘els anys de l’estraperlo’. Acabada la Guerra Civil, amb les limitacions imposades pel règim de Franco i per pur esperit de supervivència, els espanyols van desenvolupar un sistema econòmic alternatiu a l’oficial: l’estraperlo. Durant la postguerra, l’estraperlo es va convertir en part essencial de l’economia espanyola i fonamental per a la subsistència de la majoria d’espanyols.

La paraula estraperlo té origen en un joc d’atzar (una ruleta mecànica trucada) que van inventar Strauss i Perlowitz, i que van aconseguir col·locar en alguns casinos espanyols gràcies a suborns d’alta volada. L’afaire Straperlo (1935) es va convertir en un gran escàndol i va precipitar la caiguda del govern d’ Alejandro Lerroux, i des d’aleshores es va utilitzar la paraula estraperlo com a sinònim de martingala, trampa, comerç il·legal o negoci fraudulent.

L’estraperlo va començar durant la Guerra Civil, però va ser a partir del 39 que es va extendre i generalizar. Acabada la Guerra, el règim de Franco va establir una ‘autarquia’, és a dir, Espanya havia de ser autosuficient, havia de produir tot allò que necessités, reduïnt al mínim les importacions.

Així, es van racionar els productes de primera necessitat (pa, oli, farina, llegums, arròs, sucre,...) i es va donar a cada família una cartilla de racionament. Però les quantitats d’aliment atribuïdes a cada persona per la Comisión General de Abastecimientos no eren suficients per evitar la desnutrició i hi havia una gran escassedat d’abastiment.

La necessitat va fer créixer la picardia en tots els espanyols que, d’una manera o d’una altra, van intentar trobar canals i contactes que els permetessin alimentar-se. I així va créixer l’estraperlo. Gràcies a l’estraperlo es podien trobar, al mercat negre, tot tipus de productes que no es trobaven als mercats oficials, tot i que a un preu molt més elevat (podien costar 10 o 20 vegades més).

Pagesos que anaven a les ciutats a vendre els seus productes, botiguers que venien sotamà, circuits de les zones rurals a les urbanes, sacs de productes llençats des dels trens o al mar i recollits després, rutes d’estraperlistes a França,... Cadascú va trobar la seva pròpia via, i així es va consolidar una pintoresca política de frau generalitzat a diferents nivells.





























Val a dir que aquest era l’estraperlo petit, el de subsistència, el dels pobres, que va practicar gairebé tothom i que sovint es feia ‘a la barata’ (és a dir, intercanviant productes). Va ser l’estraperlo petit el més perseguit per la Guàrdia Civil. Però també hi havia l’estraperlo a l’engròs, el dels rics, especialmet industrial i agrícola. Aquest estraperlo de gran format, per contra, va ser molt més tolerat pel règim i va enriquir tant els seus promotors com els estraperlistes utilitzats com a canals de distribució.